Joana Regolf
Lluita desesperada
Per moltes vegades que li demanés ella no em donava motius perquè no anés al mar, així que no vaig escoltar-la i em vaig endinsar amb la meva petita barca per veure els preciosos dofins que sempre que anava nedaven prop de la barca. Tot i que em vaig adonar que venia una tempesta per l’horitzo, tots aquells pensaments sobre la tempesta van marxar del meu cap quan els vaig veure venir tan alegres, fent xibarri, i al mateix temps saltaven per la vora de la meva barca i em remullaven. Quasi va passar una hora quan vaig sentir un tro no molt lluny d’allí. Al cap d’uns segons la tempesta ja estava allí i jo no podia fugir.
Un minut, una onada i ja estava submergit a l’aigua. El pitjor era que no podia sortir per culpa del corrent. Vaig perdre el coneixement i quan pensava que ja estava mort vaig sentir les onades del mar que em tocaven els dits i sentia la brisa marina acaronant el meu rostre i allà, en la llunyania, vaig veure els dofins que estaven allí i m’havien salvat d’una lluita desesperada contra la mar. Jo sé que si no hagués estat per ells no hagués sortit viu d’aquella lluita.
Eric Segarra
El gran ensurt
Una tarde, un grup d’amics van anar a la platja dels Eucaliptus a banyar-se a la mar.Era una tarde molt calurosa, però la mar estava molt revolta, hi havien onades de fins a tres metres d’alçada. Un dels nois que anava amb el grup es va voler banyar i una onada se’l va emportar cap a dins, al fons del mar. Tots els amic es van posar a cridar demanant ajuda i un dels companys va entrar dins la mar per poder-lo ajudar. A ell, per sort, no se’l va emportar cap ona però tampoc el va poder agafar i va sortir de la mar. Al cap de cinc minuts va arribar l’equip de salvament i amb un vaixell petit van poder agafar el noi i treure’l cap a la costa i així poder-se salvar d’un gran ensurt.
No tenia intenció d’arribar prompte a casa, ni tampoc d’intentar resoldre-ho en dos minuts, però no es volia fer enrere, la decisió estava presa.
Caminava intentant no pensar gaire, ella sabia que si li donava voltes potser la faria canviar d’opinió, tornant a fracassar un cop més.
Sentia el soroll de les ones, s’estava apropant, i els nervis li recorrien per tot el cos com el maquillatge que s’escampa pel rostre quan plou.
Va arrivar, la mar estava mol alterada, i les ones sonaven de forma amenaçadora. Un record s’escapava del pensament, el record de quan ella quasi s’ofega de petita perquè no sabia nedar, el panic que va tenir llavors i del cual encara el té i que no va poder superar. Quan va reaccionar i es va escapar de les urpes del pasat, va fa el cor ford i es va llança decidia a perdre la por al mar. Es submergia completament, va obrir els ulls dificultosament per l’espessor de l’aigua. Veia com lentament el pànic desapareixia deixant anar el pes d’una vegada per totes.
Va sortir de l’aigua i va respirar profundament, la posta de sol era preciosa com el mar, al ja havia perdut la por.
La veritat és que no en tenia massa ganes, era molt perillós posar-se a navegar amb aquell temps, però ho havia de fer, per molt poques ganes que en tingués necessitava marxar i portar alguns diners a casa.
Tot va anar bé fins que es va fer fosc, els mariners van voler descansar i tan sols ell i un altre noi van quedar-se desperts per si els hi pasaba alguna cosa. A mitja nit, les coses que portaven a bord (cordes, xarxes, caixes...) van començar a caure cap a un dels costats. Era tot com si s’estessin efonsant, no podien creure-ho. Van despetar a tothom i van poder veure que a un dels costats del vaixell hi tenien un forat per on els hi entrava l’aigua. Portaven dues bengales, en van fer volar una però va sortir fallida, s’havia banyat amb l’aigua que hi anava entrant poc a poc, i cada segon que pasaba, més aigua hi entrava i més avall se n’anava el vaixell. Van haver de posar-se a sobre de la superestructura i de la xemeneia que eren els llocs mes alts que quedaven sense que els cobrís.
Al cap d’una bona estona, van veure un vaixell apropar-se, però no sé que hagués estat millor que passés, que s’enfonsessin o que els trobessin aquells pirates tant perillosos que van robar-los tot el material i els van segrestar. Demanaven més de 15 milions si volien veure’ls un altre cop a les seves cases.
Els amics pescadors
Hi havia uns amics pescadors que sempre paraven a posar gasoil, menjar, beure i descansar a una illa.
Un dia va arribar un pescador i plovia molt fort. Va anar a menjar i a dormir, després va tornar al seu vaixell i es va trobar un amic seu que ell pensava que acabava d’arribar i li va dir si volia anar a fer un cafè o un te. L’amic li va dir que no, que llavors mateix se’n volia anar perquè com plovia hi devien haver molts peixos i ell necessitava guanyar diners.
L’amic li va dir que era mol perillós anar-se’n mentre està plovent, i li va dir que anessin els dos a prendre algo i després anirien a pescar. L’amic deia que no, ell volia anar en aquell moment perquè hi havien més peixos i ell necesitava pescar-ne molta quantitat.
